L'escriptor i pensador Milan Kúndera té dos conceptes que sempre m'han semblat interessants: l'Es muss sein i l'Homo sentimentalis.
ES MUSS SEIN
Al començament de La insuportable lleugeresa de l'ésser (1984), Kúndera defineix l'es muss sein (sentit del deure o obligació) de manera filosòfica (Primera Part, 2):
Però és de veritat terrible el pes i meravellosa la lleugeresa?
La
càrrega més feixuga ens destrossa, ens tomba, ens aixafa contra el terra. Però a la poesia amatòria de totes les èpoques la dona
desitja carregar amb el pes del cos de l'home. La càrrega més
feixuga és, així doncs, al mateix temps, la imatge de la més
intensa plenitud de la vida. Com més feixuga sigui la càrrega, més
arran de terra estarà la nostra vida, més real i veritable
serà.
Per contra, l'absència absoluta de càrrega fa que
l'home es torni més lleuger que l'aire, voli cap amunt, s'allunyi del terra, del seu ésser terrenal, que sigui real només a mitges i
els seus moviments siguin tan lliures com insignificants.
Aleshores, què hem de triar? El pes o la lleugeresa?
Aquest va ser l'interrogant que es va plantejar Parmènides al segle sisè abans de Crist. A parer seu tothom estava dividit en principis contradictoris: llum-foscor; subtil-tosc; calor-fred; ser-no ser. Un dels pols de la contradicció era, segons ell, positiu (la llum, la calor, la fi, l'ésser), l'altre negatiu. Aquesta divisió entre pols positius i negatius pot semblar puerilment simple. Amb una excepció: què és el que és positiu, el pes o la lleugeresa?
Parmènides va respondre: la lleugeresa és positiva, el pes és negatiu.
Tenia raó o no? És una incògnita. Només una cosa és segura: la contradicció entre pes i lleugeresa és la més misteriosa i equívoca de totes les contradiccions.
En un altre moment, Kúndera explica l'anècdota que lliga l'es muss sein de Beethoven (angl. It must be, cat. ha de ser) al seu concepte de pes i lleugeresa (Cinquena Part, 8):
Tot i que gràcies a Teresa s'havia aficionat a Beethoven, Tomàs no entenia gaire de música i dubto que conegués la veritable història del famós motiu «muss es sein?, es muss sein!».
És la següent: cert senyor Dembscher devia a Beethoven cinquanta marcs i el compositor, que mai no tenia un cèntim, els va reclamar. «Muss és sein?» va sospirar desolat el senyor Dembscher i Beethoven va començar a riure alegrement: «És muss sein!»; immediatament va anotar aquelles paraules i la seva melodia i va compondre sobre aquell motiu realista una petita composició per a quatre veus: tres veus canten «es muss sein, es muss sein, ha, ha, ha», «ha de ser, ha de ser, sí, sí, sí», i la tercera veu hi afegeix: «Heraus mit dem Beutel!», «Treu el moneder!».
Aquest
mateix motiu va ser un any més tard la base de la quarta frase del
seu darrer quartet opus 135. Beethoven ja no pensava llavors en el
moneder de Dembscher. La frase és muss sein! li sonava cada cop més
majestuosa, com si la pronunciés el mateix Destí. A l'idioma de
Kant, fins i tot el "bon dia", amb l'entonació precisa,
pot tenir l'aspecte d'una tesi metafísica. L'alemany és un idioma
de paraules feixugues. De manera que «es muss sein!» ja no era cap
broma, sinó “der schwer gefasste Entschluss” [“La pesada
decisió presa”, "La difícil decisió"].
D'aquesta
manera, Beethoven va transformar una inspiració còmica en un
quartet seriós, un acudit en una veritat metafísica. Aquesta és
una interessant història de transformació del que és lleu en feixuc (o sigui, segons Parmènides, de transformació del que és positiu
en negatiu). Sorprenentment, aquesta transformació no ens sorprèn.
Per contra, ens indignaria que Beethoven hagués transformat la
serietat del seu quartet a l'acudit lleuger del cànon a quatre veus
sobre el moneder de Dembscher. Tot i això, estaria actuant plenament
d'acord amb Parmènides: transformaria el pesat en lleu, el negatiu
en positiu! Al començament (com un esbós imperfecte) estaria la gran
veritat metafísica i al final (com l'obra perfecta) hi hauria una
broma lleugera! Però nosaltres ja no sabem pensar com Parmènides.
Més endavant, Kúndera aplica el concepte de pes i lleugeresa als personatges de la novel·la, com en aquests fragments significatius:
Les coses que feia tant li feien i n'estava satisfet. De sobte va comprendre la felicitat de la gent (fins llavors sempre se n'hi havia compadit) que exercien una funció a la qual no se sentien obligades per cap «es muss sein!» interior i que podien oblidar-la així que deixaven el lloc de treball. Fins aleshores mai no havia sentit aquella dolça indiferència. Quan alguna cosa no li sortia bé al quiròfan, es desesperava i no podia dormir. Amb freqüència perdia fins i tot la gana sexual. L'«es muss sein!» de la seva professió era com un vampir que li xuclava la sang.
Ara anava per Praga amb la perxa de rentar aparadors i constatava amb sorpresa que se sentia deu anys més jove. Les venedores de les grans botigues li deien «doctor» (el tam-tam praguès funcionava a la perfecció) i li demanaven consells per als seus constipats, les seves esquenes adolorides i les menstruacions irregulars. El miraven gairebé amb vergonya mentre ell tirava aigua al vidre, col·locava el raspall a la perxa i començava a netejar l'aparador. Si haguessin pogut deixar sols els clients a la botiga, segur que li haguessin tret la perxa i haguessin rentat el vidre al seu lloc.
(Cinquena Part, 8)
Havia arribat a la conclusió, després de l'episodi amb l'enginyer, que les aventures no tenen res a veure amb l'amor? Que són lleus i no pesen res? Ja està més tranquil·la?
En absolut.
Torna a la seva ment la següent escena: Va sortir del bany i el seu cos estava a l'avantsala nu i rebutjat. L'ànima tremolava, espantada, en algun indret a la profunditat de les seves entranyes. Si en aquell moment l'home que hi havia a la cambra li hagués parlat a l'ànima, s'hauria desfet en plors, hauria caigut als seus braços.
(Quarta Part, 21)
En definitiva, Kúndera relaciona amb el sentit del deure o obligació (es muss sein) el fet d'amoïnar-se, patir intensament, l'amor i els pensaments profunds o la responsabilitat. D'altra banda, la frivolitat, els pensaments o els sentiments superficials, la irreflexió i la irresponsabilitat formen part de la lleugeresa del comportament humà. Homes i dones senten la càrrega feixuga del sentit del deure o la descàrrega de l'alliberament, amb més o menys intensitat, segons les circumstàncies o l'etapa vital en la qual s'hi troben.
HOMO SENTIMENTALIS
En una altra obra, La immortalitat (1990), Kúndera formula la seva teoria sobre l'Homo sentimentalis contemporani:
L'homo sentimentalis no es pot definir com un home que sent (perquè tots sentim), sinó com un home que ha fet un valor del sentiment. A partir del moment que el sentiment es considera un valor, tothom vol sentir; i com que a tots ens agrada presumir dels nostres valors, tenim tendència a mostrar els nostres valors (...).
És part de la definició de sentiment el fet que neixi en nosaltres sense la intervenció de la nostra voluntat, sovint contra la nostra voluntat. Quan volem sentir (decidim sentir, tal com Don Quixot va decidir estimar Dulcinea) el sentiment ja no és sentiment, sinó una imitació del sentiment, la seva exhibició. A això sol anomenar-se histèria. Per això, l'homo sentimentalis (és a dir, l'home que ha fet del sentiment un valor) és en realitat el mateix que l'homo hystericus.
L'homo sentimentalis suposa la fi de l'homo sàpiens: hem deixat de ser éssers racionals i hem esdevingut éssers sentimentals. Persones que fan servir els sentiments més que la racionalitat (és a dir, allò profund, l'es muss sein). Éssers humans que consideren que tot s'ha de fer amb el cor més que amb la raó: hem de pensar amb el fetge, hem de votar amb els bodells, hem de llegir o veure productes audiovisuals amb la passió més absoluta, hem d'anar al camp de futbol motivats com energúmens o hem de comprar compulsivament i ja ens penedirem després.
En definitiva, l'homo sentimentalis aconsegueix que el seny perdi pes en detriment de la rauxa.
Milan Kúndera - Biografia i obra:
https://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/kundera.htm
https://co-razonamientos.blogspot.com/2007/06/homo-sentimentalis.html
Enllaços relacionats:
Sole (Juan Soler)
https://blogscriptoridemartindomene.blogspot.com/2011/10/sole-de-juan-soler.html
Llibertat (Berth Freeman)
https://blogscriptoridemartindomene.blogspot.com/2016/12/llibertat-de-lee-berth-freeman.html
