Bon Nadal
Feliz Natal
Joieux Noël
Eguberri On
Buon Natale
Feliz Navidad
Merry Christmas
Fröhliche Weihnachten
 |
| (Fragment del Salteri d’Ingeburg, Dinamarca, sXIII) |
Les paraules llatines Natalis i Nativitas signifiquen
“naixement”.
De Natalis deriven el català Nadal, l’italià Natale i el francès
Noël.
De Nativitas, deriva el castellà Navidad.
 |
| (Relleu egipci del període Ptolemaic, on es representa el sol com a font de vida) |
Moltes cultures de l'antiguitat celebraven durant el solstici d'hivern (entre el 21 i el 25 de desembre) el culte del naixement d'una divinitat: caldeus (Tammuz), egipcis (Horus), cananeus, perses (Mitra), siris (Dumuzi), fenicis (Adonis), hindús (Shiva), grecs (Dionís) i romans (Saturn).
Es tractava, en definitiva, de cerimònies i celebracions de simbolisme solar.
 |
| (Isis alletant Horus, R.M.N., Paris) |
Isis, germana i esposa d’Osiris, era la deessa principal del panteó egipci.
Representava la família, la fertilitat, el bé i la màgia. Gràcies a la seva intervenció, el cos d’Osiris va ser recompost i enterrat després que el seu germà Seth l’esquarterés per enveja.
A la ciutat d’Alexandria commemoraven cada gener, amb càntics i una processó, l’infantament d’Horus, el déu de l’ordre i la justícia que revenjaria la mort del seu pare Osiris.
 |
| (Mitra degollant el brau, British Museum) |
El culte de Mitra, déu persa de la llum i la veritat i rival del maligne Ahriman, va arribar a Roma al sI aC. Oferia la salvació als seus fidels (soldats i comerciants) i tenia diversos nivells d’iniciació.
Els temples o mitreus eren coves o soterranis on es feien cerimònies com una mena de baptisme, un àpat comunitari o bé el taurobòlium, ritual que purificava el devot amb la sang d’un brau.
 |
| (Bacus, Flaminio Vacca) |
El culte de Dionís, déu de la vegetació i la fecunditat, va néixer de la fusió de mites egipcis i hel.lènics. Després que Hera aconseguís fulminar Sèmele, amant del seu marit i mare del déu, Zeus el va insertar dins la seva cuixa i el va lliurar a les nimfes del mont Nisa perquè l’infantessin. Hera, però, va fer que els titans l’esquarteressin. Zeus va donar el cor de l’infant a Sèmele i va ser concebut així una segona vegada.
A Atenes, les festes consagrades a Dionís coincideixen amb l'equinocci de primavera (21 de març) i el solstici d'hivern, tal com succeirà amb la Pasqua i el Nadal cristians.
 |
| (Dibuix de Joan Junceda, on Saturn és un home gran que simbolitza l’any vell) |
A Roma, la celebració del solstici d’hivern es feia mitjançant les Saturnals, unes festes alegres i llicencioses consagrades al déu Saturn.
Durant uns dies, la gent guarnia la casa amb garlandes i fulles perennes, encenia candeles, oferia regals, als banquets era escollit un “rei de burles” (Rex o Princeps Saturnalicius), els esclaus no treballaven i podien ser servits pels amos, es permetien trampes al joc...
 |
| (L'Home de l'aixada, Jean-François Millet, sXIX) |
Què s’ha de fer a l’estació hivernal, segons el calendari agrícola?
Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi (11-XI).
Per Sant Andreu, si no heu sembrat, sembreu (30-XI).
Per Nadal, el porc en sal.
Qui a l’hivern sembra un gra, a l’estiu bé menjarà.
Saturn (“L’Abundós”) era una antiga divinitat itàlica que protegia els fruits i les llavors de la terra, el conreu de la qual va ensenyar als homes amb l’ajut de la dalla o la falç.
La seva dona era Ops (“Abundància”).
Per Nadal, el porc en sal.
Qui a l’hivern sembra un gra, a l’estiu bé menjarà.
 |
| (Saturn, Agostino de Duccio) |
Saturn (“L’Abundós”) era una antiga divinitat itàlica que protegia els fruits i les llavors de la terra, el conreu de la qual va ensenyar als homes amb l’ajut de la dalla o la falç.
La seva dona era Ops (“Abundància”).
Les Saturnals s’encetaven el 17 de desembre amb un sacrifici i un banquet públic al temple de Saturn, on es trobava el tresor de l’Estat romà.
A la celebració podem ensumar un origen agrari: a mitjan desembre s'enllestia la darrera sembra, tot coincidint amb el període més fosc de l'any. Aleshores era el moment de prendre un descans i retre homenatge a Saturn, déu de la sembra i les llavors dipositades sota terra.
A la celebració podem ensumar un origen agrari: a mitjan desembre s'enllestia la darrera sembra, tot coincidint amb el període més fosc de l'any. Aleshores era el moment de prendre un descans i retre homenatge a Saturn, déu de la sembra i les llavors dipositades sota terra.
Entre els grecs, Cronos era el terrible déu que engolia els seus fills perquè no el destronessin. Un cop vençut i expulsat pel seu fill Zeus, Cronos es va instal.lar a Itàlia, on va ser acollit pel déu Janus i fou identificat amb el Saturn llatí.
 |
| (Saturno devorando a uno de sus hijos, Francisco de Goya, Museo del Prado) |
Es tracta del mateix esquema que trobem als mites de Bacus i Hera, Herodes i Jesús o Krisna i el rei Kansa (Índia).
El Frare del temps, personatge que és representat amb la llarga barba i el rellotge, s'inspira en Saturn.
 |
| (Nadala de Joan Ferrándiz) |
En veure despuntar
lo major lluminar
en la nit més ditxosa
els ocellets cantant
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.
lo major lluminar
en la nit més ditxosa
els ocellets cantant
a festejar-lo van
amb sa veu melindrosa.
Allà dalt de la muntanya
fum, fum, fum
si n'hi ha dos pastorets
abrigadets, abrigadets
amb la pell i la samarra
menjant ous i botifarra
fum, fum, fum.
fum, fum, fum
si n'hi ha dos pastorets
abrigadets, abrigadets
amb la pell i la samarra
menjant ous i botifarra
fum, fum, fum.
Què li darem a n'el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo ?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
Què li darem que li sàpiga bo ?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.
 |
| (Racó de l’ase i el bou. Interior de l’església de la Nativitat de Betlem, on una tradició tardana ubicava el portal del naixement) |
Molts estudiosos actuals daten el naixement de Jesús de Natzaret entre els anys 5 i 9 aC.
Des del sII, el Nadal va ser afegit a la Pasqua o Resurrecció dins el calendari cristià. Inicialment, es va celebrar entre el 6 i el 8 de gener, moment en què a Alexandria commemoraven l’infantament d’Horus.
 |
(Indret on hi havia el pessebre del nen Jesús a l’església de la Nativitat de Betlem)
|
El naixement del fill de Déu es va fixar definitivament el 25 de desembre, després que va ser adoptat del culte competidor més important per als cristians: Mitra.
 |
| (Representació romana del déu del Sol) |
L'emperador Constantí identifica el Sol invicte amb Jesús i l'any 330 comença a celebrar la Nativitat el 25 de desembre.
L'emperador Teodosi I aboleix posteriorment qualsevol culte pagà mitjantçant l'edicte de Tessalònica (27 de febrer de 380) i el cristianisme esdevé la religió oficial de l'imperi.
La representació més antiga del naixement de Jesús que
coneixem és un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja trobem pastors, la
mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacombes de Sant Sebastià (Roma).
Els caganers (castellà cagones, italià caconi, portuguès cagôes), apareixen representats en edificis civils i religiosos des del sXIV, però no es generalitzen com a figuretes del pessebre fins a finals del sXVIII.
La seva funció no ha estat del tot explicada: podrien
servir per fertilitzar la terra, fer palès el cantó mundà de la celebració, o
bé transgredir a través de l’escatologia.
Les nadales o cançons populars de Nadal (castellà villancico, italià villanella) es fixen com a gènere als sXIV i XV. Inicialment, eren cantades per una sola persona i, siguin de temàtica profana o religiosa, el llenguatge normalment és planer i viu.
Per la seva estructura, les nadales deriven del virelai francès, nascut al sXIII i emparentat amb la balada i el rondó.
Stille Nacht (català Santa Nit, castellà Noche de Paz, anglès Silent Night), composta el 1818 a Àustria, per Friedrich Silcher, és la nadala més cantada arreu del món.
Les nadales o targes de Nadal van ser creades l’any 1843 d’una manera ben curiosa. Com que sir Henry Cole no podia dedicar-hi gaire temps, va encarregar a un impressor de Londres una carta de felicitació amb el missatge: A Merry Christmas and a happy New Year.
Des de llavors i fins a la fi del sXIX, es va aconseguir una notable qualitat en el color de les imatges, un augment del consum i una rebaixa de les tarifes postals.
Les primeres cartes als reis d’Orient per correu oficial es van enviar l’any 1877.
Sant Nicolau, bisbe de Mira al sIV, va ser molt conegut
arreu de l’imperi per tot un seguit de fets extraordinaris: va fer reviure tres
germans que uns hostalers havien esquarterat per tal de robar-los; va oferir
diners a les tres filles d’un pare arruïnat per tal que no es prostituïssin i
així aconseguissin la dot; va fer que, a través d’un somni, l’emperador
Constantí alliberés tres soldats injustament condemnats a mort; va repartir
entre els famulencs el blat que transportava un vaixell imperial; va
ressuscitar un mariner mort durant una tempesta...
Per imitació, Sant Nicolau va començar a actuar dins les llars la nit de Nadal.
La figura de Santa Claus va ser popularitzada al sXIX per la literatura nord-americana. Washington Irving (1809) el va descriure com un bon jan, generós i alegre, que s’enfilava a les xemeneies volant amb un corser blanc.
Pel que fa al disseny gràfic, l’il.lustrador Thomas Nast va perfilar, des de 1863, els trets bàsics del Santa Claus modern: forma de follet, barbut, afable i amb vestit vermell.
L’avet i el pi, com a arbres de fulla perenne,
representen la immortalitat i s’associen a mites de retorn etern o divinitats
que simbolitzen la fertilitat de la natura: Adonis, Atis, Cíbele...
Abans que fos substituït per l’avet o pel pi durant el període medieval, el roure va ser l’arbre sagrat per excel.lència entre els pobles cèltics de la Gàl.lia i Britània. Quan les fulles esgrogueïen i queien, aquests pobles hi penjaven teles i pedres acolorides perquè intervingués la força vital de la natura i brollés de nou l’esperit de l’arbre amb el cicle de la primavera.
El vesc (italià vischio, portugués visco, francès gui, castellà muérdago) ha estat ancestralment una planta sagrada per als pobles cèltics. Arrela sobre els arbres, necessita la llum del sol perquè les seves fulles es mantinguin permanentment verdes i els seus fruits blanquinosos maduren entre novembre i gener. Els druides l’estimaven sobretot si creixia sobre els roures.
El boix grèvol (francès houx, castellà acebo, portuguès azevinho) és un arbre originari de la Xina, pot arribar a fer 10 metres d’alçada i té fulles perennes.
A partir del sVII, l’església catòlica el fa servir per substituir el vesc en el procés de cristianització de les Illes Britàniques, ja que les fulles recorden les espines de la corona de Crist i els fruits vermells, la sang.
Per guarnir cases i carrers al Nadal no és imprescindible
recórrer als avets, ja que es talen abusivament i són sensibles a les altes
temperatures i a les bombetes.
Actualment es recomanen arbustos o arbres de fulla perenne i brillant, típicament mediterranis: cedre, alzina, xiprer, llorer; marfull o llorer bord, taronger agre, llentiscle, ginebre...
Com a alternativa al vesc o al grèvol, es poden emprar el galzeran, el cirerer d’arboç, el crategus o la mata.
El costum de penjar guarniments a l’arbre de Nadal el trobem ja entre els ritus ancestrals dels pobles cèltics (teles, pedres) i itàlics (oscilla o mascaretes). Es tracta, bàsicament, de demanar abundor i prosperitat de cara a la pròxima collita.
Les boletes típiques de Nadal, fabricades per primer cop al sXVIII pels vidriers de Bohèmia, es van inspirar precisament en les pomes que guarnien els arbres durant el solstici d’hivern.
La presència d’objectes de ferro com a guarniments de l’arbre de Nadal es justifica pel poder màgic que té aquest metall: pot destruir i matar (armes), però també ofereix protecció (amulets) i prosperitat (eines del camp).
Així doncs, les ferradures, les esquelles i les campanetes són en realitat amulets màgics. Les campanes, a més, tenen un significat litúrgic afegit: anuncien el naixement, la vida. Els picarols, menys transcendents, anuncien felicitat i regals.
Santa Llúcia va néixer a Siracusa al sIV i és venerada
als Països Catalans des del sXIII. Es va arrencar els ulls quan algú va lloar
la seva bellesa al carrer, però la Verge li va tornar la vista. Després va
refusar un matrimoni de conveniència i va lliurar els diners de la dot als
pobres. Com a càstig per les seves creences, va ser portada a un prostíbul,
però l’Esperit Sant va fer que ningú pogués bellugar-la. Va ser condemnada per
bruixeria, però no sentia el foc i, a la fi, va ser morta amb l’espasa.
El dia 13 de desembre és un dels més foscos de l'any, per la qual cosa Llúcia ("Lluminosa") representa la llum que il.luminarà els éssers humans en un futur proper.
Tradicionalment, aquest ha estat el dia indicat per instal.lar les fires d’arbres i pessebres de Nadal a Catalunya.
Els espelmes, que eren elements imprescindibles durant
les llargues nits d’hivern en èpoques pretèrites, simbolitzen el foc que
purifica i fecunda. Amb la seva llum es demana que el sol torni a renéixer.
El cristianisme va afegir la identificació entre la llum i Crist, l’esperit del qual ha de ser guiat a través de la foscor de la nit amb l’ajut dels espelmes encesos.
Algunes celebracions del Nadal relacionades amb la llum i el foc deixen entreveure rituals d’invocació a la força del sol.
Abans de la missa del gall, a alguns indrets encenen fogueres al mig d’una plaça o al davant de l’església. A uns altres indrets encenen torxes que recorren les muntanyes o els carrers del poble.
El 24 de desembre, moltes llars celebren al vespre el cagatió: la canalla dóna cops de bastó a un tió (en castellà tronco), cobert per una flassada o un drap, i aconsegueix llaminadures entonant una cantarella (amb variants): Caga tió, caga torró, d’avellana o de pinyó, i si no vols cagar, et daré un cop de bastó. Després es cremava la soca i sovint es guardava per encendre el foc de Nadal de l’any següent.
En realitat, el cagatió es tracta d’un ritus de foc i fertilitat semblant als d’altres regions d’Europa (tizón de Navidad, a l’Aragó; lou cachofio, a la Provença; Christbrand, a Alemanya), on cremaven un arbre o una soca i després escampaven les cendres, a les quals atribuïen propietats màgiques, per cases, estables i camps de conreu.
La mitjanit del dia més llarg de l’any es celebra la
missa del gall. El nom es basa en la creença que aquesta au fou el primer ésser
que va presenciar el naixement del nen Jesús. Ell gall, en efecte, és el
missatger o el portador de la llum del sol i simbolitza la fertilitat.
Des del sV fins a començaments del sXX, la missa del gall va ser un acte litúrgic amb molta alegria i participació popular: s’hi feia una adoració dels pastors, la gent portava instruments o ocells engaviats, s’interpretaven peces sacres i profanes, llançaven fruits secs a la mainada des del cor i les dones portaven dolços o pa de Nadal.
El cant de la sibil.la és una obra musical representada
la nit de Nadal a moltes esglésies d’arreu de la Corona d’Aragó.
El personatge central és un nen cantor que, sostenint amb les mans una espasa i disfressat de sibil.la –és a dir, de profetessa posseïda pel déu Apol.lo- anuncia l’arribada del Messies per tal de jutjar els vius i els morts a la fi del temps.
Des del sIX s’interpretava en llatí i fins al sXIII no es fan adaptacions a les llengües romàniques.
Les rifes i els sortejos ja existien al món clàssic i medieval.
La paraula sorteig, en concret, prové de les sortes llatines: es tractava inicialment d’un mètode d’endevinació, on un nen remenava i escollia una entre les diverses boles o tauletes que portaven escrita una resposta per a les persones que hi feien una consulta.
Al sXVIII, el rei Carlos III introduirà el joc de la
loteria a Espanya des de Nàpols, la seva pàtria. Fins l’any 1812 no es farà la primera rifa extraordinària de Nadal, fet que permetrà al govern de Cadis
finançar la Guerra d’Independència espanyola.
A partir de 1875, les rifes de Nadal també es regeixen pel sorteig de la loteria estatal. El nom de sorteo de Navidad apareix oficialment l’any 1892 i s’imprimeix als dècims el 1897.
Sant Esteve és el primer màrtir (“testimoni”, en grec) de la causa cristiana. Al sI de la nostra era, després de ser elegit diaca pels deixebles de Jesús, els jueus del sanedrí el van acusar d’haver traït la llei de Moisès. El sant va refermar la seva fe i aleshores va ser apedregat fins a la mort.
Post festum, pestum; Dia de festa, dia de pesta. El 26 de desembre és una festivitat que no celebra res en especial. Tal com feien els romans, rere una festassa gran es reserva una pausa per tal de recuperar forces. Tothom es continua trobant i s’aprofita el que ha sobrat de l’àpat de Nadal.
La representació més antiga del naixement de Jesús que
coneixem és un fragment de sarcòfag romà de l’any 343, on ja trobem pastors, la
mula i el bou. Es va trobar el 1877 a les catacombes de Sant Sebastià (Roma).
Al sXI, durant la missa de Nadal, es feien
representacions litúrgiques semblants als actuals pessebres vivents.
El primer pessebre es basteix l’any 1223, quan
Francesc d’Asís fa instal.lar una figura de pedra del Nen Jesús dins una cova,
amb un ase i un bou vius al costat. Al sXV els pessebres esdevenen un costum a
les esglésies i als palaus de tot Itàlia.
 |
| (Figura de Ramon Amadeu, creador de l’escola olotina) |
Al començament, les figures dels pessebres eren de drap,
seda, cotó, fusta o paper. A partir del sXVIII, els napolitans empren argila,
guix o porcellana.
Serà precisament un rei originari de Nàpols, Carlos III,
qui introduirà aquest costum a Espanya.
Els caganers (castellà cagones, italià caconi, portuguès cagôes), apareixen representats en edificis civils i religiosos des del sXIV, però no es generalitzen com a figuretes del pessebre fins a finals del sXVIII.
 |
| (La Nativitat, Piero della Francesca, sXV) |
Les nadales o cançons populars de Nadal (castellà villancico, italià villanella) es fixen com a gènere als sXIV i XV. Inicialment, eren cantades per una sola persona i, siguin de temàtica profana o religiosa, el llenguatge normalment és planer i viu.
Per la seva estructura, les nadales deriven del virelai francès, nascut al sXIII i emparentat amb la balada i el rondó.
Stille Nacht (català Santa Nit, castellà Noche de Paz, anglès Silent Night), composta el 1818 a Àustria, per Friedrich Silcher, és la nadala més cantada arreu del món.
 |
| (Nadala de Joan Ferrándiz, un dels millors il.lustradors del gènere) |
Les nadales o targes de Nadal van ser creades l’any 1843 d’una manera ben curiosa. Com que sir Henry Cole no podia dedicar-hi gaire temps, va encarregar a un impressor de Londres una carta de felicitació amb el missatge: A Merry Christmas and a happy New Year.
Des de llavors i fins a la fi del sXIX, es va aconseguir una notable qualitat en el color de les imatges, un augment del consum i una rebaixa de les tarifes postals.
Les primeres cartes als reis d’Orient per correu oficial es van enviar l’any 1877.
 |
| (Escenificació de la llegenda dels tres nois salvats per Sant Nicolau, representat com episcopus puerorum) |
Al sXI, les restes de Sant Nicolau van ser espoliades i
traslladades des de Mira (Àsia Menor) a Bari (Itàlia).
Sant Nicolau va esdevenir un personatge que oferia regals als nens i, arreu d’Europa, es va relacionar amb altres figures (nans, follets, vells genis o esperits, bruixots) que tenien una funció semblant. Així van aparèixer Klaus (Alemanya), Kolya (Rússia), Father Christmas (Gran Bretanya), Père Noël (França)...
 |
| (Representació de Sant Nicolau com a follet dins la tradició nòrdica) |
Sant Nicolau va esdevenir un personatge que oferia regals als nens i, arreu d’Europa, es va relacionar amb altres figures (nans, follets, vells genis o esperits, bruixots) que tenien una funció semblant. Així van aparèixer Klaus (Alemanya), Kolya (Rússia), Father Christmas (Gran Bretanya), Père Noël (França)...
 |
| (Il.lustració germànica que representa el Gran Klaus, el Christkindel i l’avet o “arbre de la llum”) |
A partir de la separació entre protestants i catòlics al
sXVI, van aparèixer el Nen Jesús o el Christkindel germànic com a personatge
que repartia regals, joguines o llaminadures el dia de Nadal.
Per imitació, Sant Nicolau va començar a actuar dins les llars la nit de Nadal.
 |
| (Cartell publicitari francès del sXIX) |
Sant Nicolau va ser anomenat Sinter Klaas als Països Baixos,
on el representaven com un bisbe amb barba blanca i un sac o cistell carregat
de regals. Cada 6 de desembre, arriba al port d’Àmsterdam a bord del vaixell
Spanje i inicia una desfilada a cavall, acompanyat per Zwarte Piet (“Pere el
Negre”), un patge que duu una vara de bedoll i un sac que omple amb els cossos
dels nens entremaliats i dolents.
Al sXVII, aquesta tradició familiar va ser traslladada
pels colons holandesos a Nova Àmsterdam (Illa de Manhattan). Amb el temps,
Sinterklaas serà Santa Claus per als habitants de Nova York.
 |
| (Il.lustració de Thomas Nast, on Santa Claus té forma de follet) |
La figura de Santa Claus va ser popularitzada al sXIX per la literatura nord-americana. Washington Irving (1809) el va descriure com un bon jan, generós i alegre, que s’enfilava a les xemeneies volant amb un corser blanc.
Clement Moore (1823) va afegir al personatge més màgia i
exotisme: Santa Claus provenia del Nord llunyà i conduïa un trineu ornat amb
picarols i empès per uns rens.
 |
| (Cartell publicitari de l’any 1931) |
Pel que fa al disseny gràfic, l’il.lustrador Thomas Nast va perfilar, des de 1863, els trets bàsics del Santa Claus modern: forma de follet, barbut, afable i amb vestit vermell.
L’aspecte de Santa Claus va ser definitivament establert,
a partir de 1931, per les campanyes publicitàries de l’empresa Coca-Cola.
Habdon Sundblom va ser el dissenyador i Lou Prentice, un venedor jubilat,
descendent de suecs, va ser el primer model.
 |
| (Abies alba, l’avet més característic) |
L’església cristiana va identificar la forma triangular
de l’avet amb la Trinitat i, des del sVIII, els pobles germànics el consideren
l’arbre del Nen Jesús.
A partir del sXVI, l’expansió de l’avet com a arbre de
Nadal avança lentament des dels països nòrdics i centreeuropeus. A finals del
sXIX esdevindrà una tradició molt estesa i s’introduirà a Catalunya a través de
França.
 |
| (Roure pènol –Quercus robur-, comú a gran part d’Europa) |
Abans que fos substituït per l’avet o pel pi durant el període medieval, el roure va ser l’arbre sagrat per excel.lència entre els pobles cèltics de la Gàl.lia i Britània. Quan les fulles esgrogueïen i queien, aquests pobles hi penjaven teles i pedres acolorides perquè intervingués la força vital de la natura i brollés de nou l’esperit de l’arbre amb el cicle de la primavera.
 |
| (Branca d’arbre amb Viscum album) |
El vesc (italià vischio, portugués visco, francès gui, castellà muérdago) ha estat ancestralment una planta sagrada per als pobles cèltics. Arrela sobre els arbres, necessita la llum del sol perquè les seves fulles es mantinguin permanentment verdes i els seus fruits blanquinosos maduren entre novembre i gener. Els druides l’estimaven sobretot si creixia sobre els roures.
Com a planta que simbolitza la regeneració de la vida, ha
estat recollida tradicionalment perquè pengi sobre portes i finestres i
ofereixi fertilitat i protecció contra malalties i desgràcies.
 |
(Branca d’Ilex aquifolium) |
El boix grèvol (francès houx, castellà acebo, portuguès azevinho) és un arbre originari de la Xina, pot arribar a fer 10 metres d’alçada i té fulles perennes.
A partir del sVII, l’església catòlica el fa servir per substituir el vesc en el procés de cristianització de les Illes Britàniques, ja que les fulles recorden les espines de la corona de Crist i els fruits vermells, la sang.
Des del sXIX és emprat com a element ornamental i
acreditatiu de bona sort, però no ha substituït el vesc com a planta amb
propietats màgiques.
 |
| (Flor de Pasqua: Euphormia pulcherrima) |
Actualment es recomanen arbustos o arbres de fulla perenne i brillant, típicament mediterranis: cedre, alzina, xiprer, llorer; marfull o llorer bord, taronger agre, llentiscle, ginebre...
 |
| (Nadala: Narcissus tazetta) |
Com a alternativa al vesc o al grèvol, es poden emprar el galzeran, el cirerer d’arboç, el crategus o la mata.
Entre les flors, la més clàssica és la ponsètia o Flor de Pasqua. Amb tot,
es tracta d’una planta forçada, perquè floreix espontàniament a l’abril.
El costum de penjar guarniments a l’arbre de Nadal el trobem ja entre els ritus ancestrals dels pobles cèltics (teles, pedres) i itàlics (oscilla o mascaretes). Es tracta, bàsicament, de demanar abundor i prosperitat de cara a la pròxima collita.
Les boletes típiques de Nadal, fabricades per primer cop al sXVIII pels vidriers de Bohèmia, es van inspirar precisament en les pomes que guarnien els arbres durant el solstici d’hivern.
La presència d’objectes de ferro com a guarniments de l’arbre de Nadal es justifica pel poder màgic que té aquest metall: pot destruir i matar (armes), però també ofereix protecció (amulets) i prosperitat (eines del camp).
Així doncs, les ferradures, les esquelles i les campanetes són en realitat amulets màgics. Les campanes, a més, tenen un significat litúrgic afegit: anuncien el naixement, la vida. Els picarols, menys transcendents, anuncien felicitat i regals.
Tradicionalment, aquest ha estat el dia indicat per instal.lar les fires d’arbres i pessebres de Nadal a Catalunya.
El cristianisme va afegir la identificació entre la llum i Crist, l’esperit del qual ha de ser guiat a través de la foscor de la nit amb l’ajut dels espelmes encesos.
 |
| (El jovent del Berguedà passeja faies -feixos trenats d’herba- a la festa de la Fia faia) |
Algunes celebracions del Nadal relacionades amb la llum i el foc deixen entreveure rituals d’invocació a la força del sol.
Abans de la missa del gall, a alguns indrets encenen fogueres al mig d’una plaça o al davant de l’església. A uns altres indrets encenen torxes que recorren les muntanyes o els carrers del poble.
 |
| (Dibuix del sXIX que reprodueix un cagatió) |
El 24 de desembre, moltes llars celebren al vespre el cagatió: la canalla dóna cops de bastó a un tió (en castellà tronco), cobert per una flassada o un drap, i aconsegueix llaminadures entonant una cantarella (amb variants): Caga tió, caga torró, d’avellana o de pinyó, i si no vols cagar, et daré un cop de bastó. Després es cremava la soca i sovint es guardava per encendre el foc de Nadal de l’any següent.
En realitat, el cagatió es tracta d’un ritus de foc i fertilitat semblant als d’altres regions d’Europa (tizón de Navidad, a l’Aragó; lou cachofio, a la Provença; Christbrand, a Alemanya), on cremaven un arbre o una soca i després escampaven les cendres, a les quals atribuïen propietats màgiques, per cases, estables i camps de conreu.
 |
| (Tomasot, el gall de Vilafranca) |
Des del sV fins a començaments del sXX, la missa del gall va ser un acte litúrgic amb molta alegria i participació popular: s’hi feia una adoració dels pastors, la gent portava instruments o ocells engaviats, s’interpretaven peces sacres i profanes, llançaven fruits secs a la mainada des del cor i les dones portaven dolços o pa de Nadal.
 |
| (Representació del cant de la sibil.la) |
El personatge central és un nen cantor que, sostenint amb les mans una espasa i disfressat de sibil.la –és a dir, de profetessa posseïda pel déu Apol.lo- anuncia l’arribada del Messies per tal de jutjar els vius i els morts a la fi del temps.
Des del sIX s’interpretava en llatí i fins al sXIII no es fan adaptacions a les llengües romàniques.
 |
| (Cartell publicitari del sXVIII, on apareix un personatge que seria conegut popularment com “el gordo de Navidad”) |
Les rifes i els sortejos ja existien al món clàssic i medieval.
La paraula sorteig, en concret, prové de les sortes llatines: es tractava inicialment d’un mètode d’endevinació, on un nen remenava i escollia una entre les diverses boles o tauletes que portaven escrita una resposta per a les persones que hi feien una consulta.
La loteria moderna neix al sXV, quan diverses ciutats
dels Països Baixos organitzen sortejos per tal de finançar obres municipals.
 |
| (Butlleta de loteria de Nadal de 1812) |
A partir de 1875, les rifes de Nadal també es regeixen pel sorteig de la loteria estatal. El nom de sorteo de Navidad apareix oficialment l’any 1892 i s’imprimeix als dècims el 1897.
 |
| (Fresc de Sant Joan de Boí amb una representació del martiri de Sant Esteve) |
Sant Esteve és el primer màrtir (“testimoni”, en grec) de la causa cristiana. Al sI de la nostra era, després de ser elegit diaca pels deixebles de Jesús, els jueus del sanedrí el van acusar d’haver traït la llei de Moisès. El sant va refermar la seva fe i aleshores va ser apedregat fins a la mort.
Post festum, pestum; Dia de festa, dia de pesta. El 26 de desembre és una festivitat que no celebra res en especial. Tal com feien els romans, rere una festassa gran es reserva una pausa per tal de recuperar forces. Tothom es continua trobant i s’aprofita el que ha sobrat de l’àpat de Nadal.
Els Pastorets es representen tradicionalment el dia de Sant Esteve. Tenen origen medieval i, fins al sXVI, escenificaven dins les esglésies l’adoració dels pastors al nen Jesús. A mitjan sXIX es recupera un costum que gaudirà de l’estima popular.
D’entre els diversos textos escrits en català des del sXV, els més interpretats són Els Pastorets o l’Adveniment de l’infant Jesús, obra de Josep Maria Folch i Torres pensada per als infants i estrenada el 1916.
 |
| (Escena dels Pastorets de Pineda) |
Els Pastorets es representen tradicionalment el dia de Sant Esteve. Tenen origen medieval i, fins al sXVI, escenificaven dins les esglésies l’adoració dels pastors al nen Jesús. A mitjan sXIX es recupera un costum que gaudirà de l’estima popular.
D’entre els diversos textos escrits en català des del sXV, els més interpretats són Els Pastorets o l’Adveniment de l’infant Jesús, obra de Josep Maria Folch i Torres pensada per als infants i estrenada el 1916.
 |
| (Branca de llorer: Laurus nobilis) |
Els romans explicaven que Titus Taci -llegendari rei dels
sabins i de Roma al costat de Ròmul- va rebre un bon auguri mitjançant unes
branques tallades al bosc de la deessa Strènia, divinitat que inferia salut i
valor, el temple de la qual era a prop del Colisseu.
Des de llavors, el dia de cap d’any intercanviaven estrenes, és a dir, regals. Inicialment eren branques, especialment de llorer, i més endavant van ser mel, fruits secs, vi, monedes, llànties...
Al sXIII les estrenes (en castellà aguinaldo) eren un costum arrelat. S’hi oferien petites quantitats de menjar o diners a nens, amics, servents i funcionaris.
A partir del sXVI, els músics tocaven a trenc d’alba el dia de Nadal i els particulars, sobretot infants i jovent, aviat van formar colles per tal de demanar captiris o recaptes.
El desenvolupament de la tècnica litogràfica al sXIX va permetre a molts professionals i empleats (vigilants, escombriaires, carters, perruquers...) obtenir un sobresou.
A partir de les estrenes medievals va evolucionar la paga extraordinària de Nadal, documentada ja a finals del sXIX.
La cistella i el lot de Nadal han evolucionat a partir
d’un costum romà. Durant les Saturnals, els amos oferien als seus servents un
cistellet amb dolços, anomenat spòrtula.
L’evangeli de Mateu explica que el rei Herodes, tan bon
punt es va convèncer que havia nascut l’infant que podia destronar-lo, va
ordenar la matança de tots els nadons nascuts a Betlem.
L’origen de les bromes o innocentades del 28 de desembre
cal cercar-lo en les Saturnals romanes, punt de partida d’altres costums transgressors típics del Nadal i, fins i tot, de l’actual Carnestoltes.
Dins d’aquest context, s’entén que els mitjans de comunicació deixin de ser un pèl seriosos, que els amics ens enredin o els infants pengin llufes als adults.
Les llufes tenen forma de ninot perquè es tracta de venerar les ànimes dels nadons morts per ordre del rei Herodes. En aquest cas, les llufes (en grec, pnèumata) no són ventositats, sinó esperits formats per aire.
Des de llavors, el dia de cap d’any intercanviaven estrenes, és a dir, regals. Inicialment eren branques, especialment de llorer, i més endavant van ser mel, fruits secs, vi, monedes, llànties...
 |
| (Felicitació d’aguinaldo repartida l’any 1934) |
Al sXIII les estrenes (en castellà aguinaldo) eren un costum arrelat. S’hi oferien petites quantitats de menjar o diners a nens, amics, servents i funcionaris.
A partir del sXVI, els músics tocaven a trenc d’alba el dia de Nadal i els particulars, sobretot infants i jovent, aviat van formar colles per tal de demanar captiris o recaptes.
El desenvolupament de la tècnica litogràfica al sXIX va permetre a molts professionals i empleats (vigilants, escombriaires, carters, perruquers...) obtenir un sobresou.
A partir de les estrenes medievals va evolucionar la paga extraordinària de Nadal, documentada ja a finals del sXIX.
En un document del sXIV s’especifica el que els
barcelonins podien obsequiar, per tal d’evitar malbarataments: vi, pebre,
neules i fruits secs.
A començaments del sXX, els productes del camp omplien
les cistelles d’aquells que anaven cap als nuclis industrials. Els burgesos hi
afegien torrons i xampany. La postguerra espanyola va fer que s’hi incloguessin
embotits o llaunes de conserva. |
| (Degolla dels innocents, Giotto di Bondone) |
Malgrat el text evangèlic, aquest episodi no està
documentat per cap font històrica. Probablement, va ser intercalat per donar
credibilitat a les profecies que existien sobre Jesús.
 |
| (Gravat de Ramon Puiggarí, sXIX) |
Dins d’aquest context, s’entén que els mitjans de comunicació deixin de ser un pèl seriosos, que els amics ens enredin o els infants pengin llufes als adults.
Les llufes tenen forma de ninot perquè es tracta de venerar les ànimes dels nadons morts per ordre del rei Herodes. En aquest cas, les llufes (en grec, pnèumata) no són ventositats, sinó esperits formats per aire.
 |
| (Bisbetó de l’Abadia de Montserrat, la qual ha recuperat la tradició per Santa Cecília, el 22 de novembre) |
La cerimònia de l’episcopus stultorum, tot i l’origen
medieval, està relacionada amb el Rei de burles llatí (Rex o Princeps Saturnalicius). Des del dia de Sant
Nicolau als Sants Innocents, a les catedrals i monestirs s’escollia un bisbetó,
abató o papa dels bojos que repartia els càrrecs entre els companys i parodiava
un acte litúrgic.
Aquest personatge, però, no és l’únic que trasbalsa l’ordre habitual. També hi havia l’alcalde dels Innocents, el rei de Cap d’Any o Epifania i el rei de la fava.
A França és anomenat fou i a altres indrets d’Espanya, fatuo.
En alguns indrets els més menuts formen cada any colles de
captiris i recullen llaminadures o calerons que després serveixen per a un bon
berenar.
Si són nois, els nicolaus van presidits per un nen que porta un vestit de bisbe, amb mitra, anell i bàcul, tal com Sant Nicolau.
Si són noies, les llúcies o llucietes, van encapçalades per una nena que es disfressa amb túnica i corona de flors, i va acompanyada per dues cardenales.
Entre les activitats transgressores de la normalitat
pròpies del Nadal, als convents i als manicomis hi havia el costum d’escollir
una persona les ordres de la qual tothom respectava: escombrar, cuinar, fer
llits...
Una cerimònia característica de Cap d’any era la missa del burro, rèplica de la missa del gall. Consistia a introduir un ruc autèntic dins l’església i col.locar-lo en un lloc honorífic, mentre els assistents bramaven sorollosament. Amb el temps, les autoritats religioses van prohibir-la per irreverent.
Són diversos els personatges estrafolaris que apareixen
pel Nadal.
L'Home dels nassos recorre places i mercats
portant a la mà la clau que tancarà la porta de l’any que acaba aquell mateix
dia. Té dues cares, una de vell que mira enrere i una de menut que mira cap
endavant.
L'Home dels nassos o en Fumera són probablement una
reminiscència de Ianus, déu romà del principi i la fi de les activitats, que
era representat amb dues cares, una clau i una vara, i va originar el nom de
gener (Ianuàrius).
A sota dels orgues de moltes esglésies, des de Nadal fins a Reis, hi penjava una carassa de moro. Els organistes tocaven registres alegres i, en un moment determinat, feien que bramés la carassa, de la qual rajaven caramels i confits.
Aquesta tradició és coneguda des del sXIV, tot i que va revifar al sXVI amb les guerres contra els turcs.
Diu el refrany que Pel Nadal, cada ovella al seu corral, fent esment a la tradició del retrobament familiar a la intimitat de la llar.
Les celebracions de Cap d’any, segons deduïm del refranyer, també es feien a la intimitat: Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company.
A partir de l’any 1900, els grans restaurants de París posen de moda el réveillon de Cap d’Any: sopar, raïm, beguda i ball.
Fins a finals del sXVI, a alguns països d’Europa el primer dia de l’any era el 25 de març, dia de l’Anunciació. En canvi, a llocs com la Corona d’Aragó, des del sXIV fins al sXVIII, consideren que l’any comença el 25 de desembre.
Amb la reforma del calendari per part de Gregori XIII l'any 1582, el dia de Cap d’Any es va establir definitivament el dia 1 de gener.
La nit de Cap d’Any és una nit màgica, moment de canvi,
temps de crisi... Nit de bruixes. Tan bon punt acaba l’any vell i comença l’any
nou, udols i esperits misteriosos o malignes s’escampen per cims, boscos,
camins i teulades.
Els romans hi feien cerimònies en honor dels esperits dels avantpassats i els déus protectors de les llars. Durant les Saturnals, els hi oferien vi, menjar ritual, garlandes o ninots de llana (substituts dels fills que s'empassava Saturn) perquè els afavorissin.
Amb el temps, també els cristians tindran un protector: Sant Silvestre, un papa que al sIV va governar al costat de l’emperador Constantí, a qui havia convertit.
Sant Silvestre porta les bruixes pel cabestre. Tot i que alguns creuen que les defensa.
Nit de Cap d’Any, nit de Sant Silvestre...
El costum del raïm de la sort, malgrat que no sabem
exactament el seu origen, és molt recent, ja que s’introdueix durant el primer
terç del sXX.
Fins a finals del sXIX, les begudes que es prenien a les postres eren el moscatell, la malvasia o el vi ranci.
El xampany, originari de la regió francesa de la Champagne, apareix al sXVII, però no es consumeix fora dels ambients nobiliaris fins al sXIX.
El cava va ser elaborat per primer cop a Catalunya i Espanya per l’empresa Codorniu, l’any 1872, i la primera campanya de vendes es va fer el 1879.
Tradicionalment, les aus han estat importants als àpats
de Nadal. Els romans preferien els ànecs i les oques. El gall capó, castrat ja
pels grecs, va ser apreciat a partir del sXIII. El gall dindi va ser conegut al
sXVI, ja que prové de Mèxic.
El porc, el xai o la vedella tampoc han faltat a les taules. Les ostres, el marisc, les angules, el lluç i el besuc, han estat introduïts des del País Basc i els ports del nord.
Vet aquí un menú per al tradicional àpat de Nadal:
escudella i carn d’olla, rostit, torrons i neules. I per a Sant Esteve,
canelons.
Els canelons a la catalana, farcits amb la carn que ha sobrat de l’àpat de Nadal, van ser portats d’Itàlia entre els sXVIII i XIX.
Alguns productes típicament nadalencs estan relacionats amb el blat, un element de caràcter sagrat per a les cultures mediterrànies.
El tortell de Reis (en castellà roscón), elaborat amb
farina de blat o massapà, hi amaga una fava que dóna sort a qui la troba i
antigament es beneïa també a la missa del gall.
Les neules (en castellà barquillos), fetes amb farina sense llevat com les hòsties, eren molt apreciades a l’època medieval.
Els polvorons i les mantegades (en castellà polvorones i mantecados) fan servir farina i llard.
Els dolços més característics del Nadal, els torrons i el
massapà, tenen probablement l’origen en la cuina àrab medieval.
El torró és propi dels regnes de la Corona d’Aragó: Alacant, Xixona, Agramunt, Maó, Perpinyà... I és datable des del sXIII. La zona de llevant s’ha convertit en un centre important de producció a partir del sXVI.
El massapà, fet amb ametlles mòltes i sucre, el trobem documentat des del sXII. Són especialment reconeguts els de Toledo i Cadis.
Els mags (en persa, mogu) eren sacerdots i astròlegs del déu Mitra que, segons les creences cristianes, van adorar el nen Jesús. En un mosaic bizantí del sVI encara se’ls representa vestits a la manera oriental: amb barret frigi i mantell.
Al sIII, els pensadors i escriptors Tertul.lià i Orígenes van establir el nombre de tres, ja que abans era indeterminat. A partir de llavors es van representar amb corones, segons el costum llatí. Així i tot, al sIV encara apareixen dos, quatre, sis o dotze mags.
Al sIII ja es celebra l’Epifania o Adoració dels reis, però a la part occidental de l’imperi no es fa fins al sV. Els noms actuals dels mags apareixen per primera vegada al sVI: Melcior, Gaspar i Baltasar. Són, però, noms tan arbitraris com d’altres que han rebut.
Diverses llegendes conten que, després de l’adoració, els reis d’Orient van viatjar cap a l’Índia o Pèrsia amb la missió d’evangelitzar. Al sIX, les restes van ser traslladades a Milà i, després d’un saqueig al sXII, van ser dipositades a la ciutat alemanya de Colònia. L’any 1903 van tornar parcialment a Milà.
Els artistes sempre han representat l’aspecte i l’edat
dels reis d’Orient segons els gustos personals o de l’època. Així, al sXV els
tres reis són encara de raça blanca.
A partir del sXVI i per motius ecumènics, Melcior representa els europeus, Gaspar els semites asiàtics i Baltasar els africans de raça negra.
Els presents que els reis d’Orient ofereixen al nen Jesús
eren emprats en els ritus dels mags perses des de feia temps. L’or és el metall
noble i representatiu de la divinitat per excel.lència; l’encens es feia servir
per allunyar l’olor de descomposició dels morts i els esperits malignes; la
mirra tenia un ús igualment aromàtic i purificador.
A començaments del sXX, encara hi havia la creença que la
Verge Maria i el nen Jesús entraven dins les llars per la xemeneia. Perquè els hi
deixessin regals, els nens espanyols deixaven una cadireta per a Maria i uns
bolquers per a Jesús la víspera de Nadal.
La tradició de posar mitjons a la lleixa o sabates al balcó deriva dels costums nòrdics i centreeuropeus. Els mitjons o els esclops, en efecte, servien per recollir els regals que portaven Sant Nicolau o els follets en aquells països.
A part de Sant Nicolau, el Nen Jesús o els Reis d’Orient,
hi ha altres personatges encarregats de portar regals a la quitxalla.
La Beffana italiana, nom que deriva d’Epifania, i la Babushka (en rus, àvia) són bruixes bones que van ignorar o van fer equivocar els Reis d’Orient i després es van penedir. Berchta i Knecht Ruprecht són uns generosos avis alemanys.
Julemanden i Jultomten, una mena de Pares Noël nòrdics, fan gaudir els nens danesos i suecs. Al País Basc, l’Olentzero baixa per la xemeneia. A la Garrotxa, el gegant Pelut s’emporta els trapelles dins un sac.
Els infants polonesos reben els regals de les estrelles; els hongaresos, dels àngels; i els sirians cristians, del camell més menut del ramat.
Segons el ritus judaic, les mares havien de purificar-se al temple quaranta dies després del part. El 2 de febrer es celebra una missa, en la qual tots els assistents porten un ciri encès o candela. Tot seguit, es fa la darrera cantada de nadales o balls i els pessebres es desguarneixen.
Tradicionalment, el cicle festiu del Nadal conclou amb la Candelera, introduïda pel papat al sV per tal de contrarrestar les cerimònies i processons paganes de purificació que caracteritzen el mes de febrer, ja que primitivament era el darrer mes del calendari llatí.
El refranyer català diu:
Aquest personatge, però, no és l’únic que trasbalsa l’ordre habitual. També hi havia l’alcalde dels Innocents, el rei de Cap d’Any o Epifania i el rei de la fava.
A França és anomenat fou i a altres indrets d’Espanya, fatuo.
 |
| (Tradicional processó de Sankta Lucia, a Suècia) |
Si són nois, els nicolaus van presidits per un nen que porta un vestit de bisbe, amb mitra, anell i bàcul, tal com Sant Nicolau.
Si són noies, les llúcies o llucietes, van encapçalades per una nena que es disfressa amb túnica i corona de flors, i va acompanyada per dues cardenales.
 |
| (Gravat italià del sXVIII) |
Una cerimònia característica de Cap d’any era la missa del burro, rèplica de la missa del gall. Consistia a introduir un ruc autèntic dins l’església i col.locar-lo en un lloc honorífic, mentre els assistents bramaven sorollosament. Amb el temps, les autoritats religioses van prohibir-la per irreverent.
 |
| (L'home dels nassos als carrrers de Tarragona.) |
 |
| (Home dels nassos, gravat del sXIX) |
 |
En Fumera, provist amb quatre ulls al
davant i tres al darrere, entra i surt per la xemeneia. Els pares de l’Empordà
amenacen de cridar-lo perquè la canalla faci bondat, ja que ell ho explicarà
tot als Reis d’Orient.
|
 |
| (Déu Janus, V. Cartari, sXVII) |
 |
| (L'Home dels nassos als carrers de Barcelona.) |
 |
| (Carassa de l’orgue, Catedral de Barcelona) |
A sota dels orgues de moltes esglésies, des de Nadal fins a Reis, hi penjava una carassa de moro. Els organistes tocaven registres alegres i, en un moment determinat, feien que bramés la carassa, de la qual rajaven caramels i confits.
Aquesta tradició és coneguda des del sXIV, tot i que va revifar al sXVI amb les guerres contra els turcs.
 |
| (Rellotge de la Puerta del Sol, a Madrid, on es festegen multitudinàriament les campanades de Cap d’any des de començaments del sXX) |
Diu el refrany que Pel Nadal, cada ovella al seu corral, fent esment a la tradició del retrobament familiar a la intimitat de la llar.
Les celebracions de Cap d’any, segons deduïm del refranyer, també es feien a la intimitat: Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company.
A partir de l’any 1900, els grans restaurants de París posen de moda el réveillon de Cap d’Any: sopar, raïm, beguda i ball.
Fins a finals del sXVI, a alguns països d’Europa el primer dia de l’any era el 25 de març, dia de l’Anunciació. En canvi, a llocs com la Corona d’Aragó, des del sXIV fins al sXVIII, consideren que l’any comença el 25 de desembre.
Amb la reforma del calendari per part de Gregori XIII l'any 1582, el dia de Cap d’Any es va establir definitivament el dia 1 de gener.
Els romans hi feien cerimònies en honor dels esperits dels avantpassats i els déus protectors de les llars. Durant les Saturnals, els hi oferien vi, menjar ritual, garlandes o ninots de llana (substituts dels fills que s'empassava Saturn) perquè els afavorissin.
Amb el temps, també els cristians tindran un protector: Sant Silvestre, un papa que al sIV va governar al costat de l’emperador Constantí, a qui havia convertit.
Sant Silvestre porta les bruixes pel cabestre. Tot i que alguns creuen que les defensa.
Nit de Cap d’Any, nit de Sant Silvestre...
Fins a finals del sXIX, les begudes que es prenien a les postres eren el moscatell, la malvasia o el vi ranci.
El xampany, originari de la regió francesa de la Champagne, apareix al sXVII, però no es consumeix fora dels ambients nobiliaris fins al sXIX.
El cava va ser elaborat per primer cop a Catalunya i Espanya per l’empresa Codorniu, l’any 1872, i la primera campanya de vendes es va fer el 1879.
El porc, el xai o la vedella tampoc han faltat a les taules. Les ostres, el marisc, les angules, el lluç i el besuc, han estat introduïts des del País Basc i els ports del nord.
Els canelons a la catalana, farcits amb la carn que ha sobrat de l’àpat de Nadal, van ser portats d’Itàlia entre els sXVIII i XIX.
Alguns productes típicament nadalencs estan relacionats amb el blat, un element de caràcter sagrat per a les cultures mediterrànies.
El pa de Nadal, fet amb les primícies del blat de la sega
anterior, té formes capricioses (home, nen, animal, avet...) i fins a mitjan
sXX es beneïa a la missa del gall.
Les neules (en castellà barquillos), fetes amb farina sense llevat com les hòsties, eren molt apreciades a l’època medieval.
Els polvorons i les mantegades (en castellà polvorones i mantecados) fan servir farina i llard.
El torró és propi dels regnes de la Corona d’Aragó: Alacant, Xixona, Agramunt, Maó, Perpinyà... I és datable des del sXIII. La zona de llevant s’ha convertit en un centre important de producció a partir del sXVI.
El massapà, fet amb ametlles mòltes i sucre, el trobem documentat des del sXII. Són especialment reconeguts els de Toledo i Cadis.
 |
| (Mosaic de San Apollinare Nuovo, Ràvena, sVI) |
Els mags (en persa, mogu) eren sacerdots i astròlegs del déu Mitra que, segons les creences cristianes, van adorar el nen Jesús. En un mosaic bizantí del sVI encara se’ls representa vestits a la manera oriental: amb barret frigi i mantell.
Al sIII, els pensadors i escriptors Tertul.lià i Orígenes van establir el nombre de tres, ja que abans era indeterminat. A partir de llavors es van representar amb corones, segons el costum llatí. Així i tot, al sIV encara apareixen dos, quatre, sis o dotze mags.
 |
| (Mosaic del Baptisteri de Florència, sXIII) |
Al sIII ja es celebra l’Epifania o Adoració dels reis, però a la part occidental de l’imperi no es fa fins al sV. Els noms actuals dels mags apareixen per primera vegada al sVI: Melcior, Gaspar i Baltasar. Són, però, noms tan arbitraris com d’altres que han rebut.
Diverses llegendes conten que, després de l’adoració, els reis d’Orient van viatjar cap a l’Índia o Pèrsia amb la missió d’evangelitzar. Al sIX, les restes van ser traslladades a Milà i, després d’un saqueig al sXII, van ser dipositades a la ciutat alemanya de Colònia. L’any 1903 van tornar parcialment a Milà.
 |
| (Adoració dels Reis, Van der Weyden, Museo del Prado, sXVI) |
A partir del sXVI i per motius ecumènics, Melcior representa els europeus, Gaspar els semites asiàtics i Baltasar els africans de raça negra.
Els estels, com altres senyals del cel, representen el món celestial i espiritual. Són habituals als relats de naixement de déus, herois o profetes: una potent lluïssor anuncia Buda, Krisna i Agni; un tro precedeix Heracles; la llum de Venus acompanya Eneas...
Segons l’evangeli de Mateu, els mags perses van arribar fins a Jesús guiats per una estrella. S’ha especulat força sobre la identitat d’aquest astre: podrien haver estat Sírius, Venus, el cometa Halley o una conjunció Júpiter-Saturn-Sol.
L’estrella de Nadal més representada des de sempre ha estat la de cinc puntes i, amb menys freqüència, la de sis o vuit puntes. Coneguda per indis, hebreus i grecs, sovint encarna la perfecció, perquè inclou triangles i al voltant s’hi pot traçar un cercle.
Tot això explica també el simbolisme de la poma a molts mites (coneixement, fertilitat). El seu secret ancestral és que amaga al seu interior... una estrella màgica de cinc puntes.
Segons l’evangeli de Mateu, els mags perses van arribar fins a Jesús guiats per una estrella. S’ha especulat força sobre la identitat d’aquest astre: podrien haver estat Sírius, Venus, el cometa Halley o una conjunció Júpiter-Saturn-Sol.
L’estrella de Nadal més representada des de sempre ha estat la de cinc puntes i, amb menys freqüència, la de sis o vuit puntes. Coneguda per indis, hebreus i grecs, sovint encarna la perfecció, perquè inclou triangles i al voltant s’hi pot traçar un cercle.
Tot això explica també el simbolisme de la poma a molts mites (coneixement, fertilitat). El seu secret ancestral és que amaga al seu interior... una estrella màgica de cinc puntes.
 |
| (A dalt: objectes d'or i mirra; a sota: encens) |
Des de mitjan sXIX, Melcior i Gaspar porten regals a les
llars dels infants; i Baltasar carbó, llenya o pedres.
La tradició de posar mitjons a la lleixa o sabates al balcó deriva dels costums nòrdics i centreeuropeus. Els mitjons o els esclops, en efecte, servien per recollir els regals que portaven Sant Nicolau o els follets en aquells països.
 |
| (Beffana italiana) |
La Beffana italiana, nom que deriva d’Epifania, i la Babushka (en rus, àvia) són bruixes bones que van ignorar o van fer equivocar els Reis d’Orient i després es van penedir. Berchta i Knecht Ruprecht són uns generosos avis alemanys.
Julemanden i Jultomten, una mena de Pares Noël nòrdics, fan gaudir els nens danesos i suecs. Al País Basc, l’Olentzero baixa per la xemeneia. A la Garrotxa, el gegant Pelut s’emporta els trapelles dins un sac.
Els infants polonesos reben els regals de les estrelles; els hongaresos, dels àngels; i els sirians cristians, del camell més menut del ramat.
 |
| (Ball de la candela, a Valls) |
Segons el ritus judaic, les mares havien de purificar-se al temple quaranta dies després del part. El 2 de febrer es celebra una missa, en la qual tots els assistents porten un ciri encès o candela. Tot seguit, es fa la darrera cantada de nadales o balls i els pessebres es desguarneixen.
Tradicionalment, el cicle festiu del Nadal conclou amb la Candelera, introduïda pel papat al sV per tal de contrarrestar les cerimònies i processons paganes de purificació que caracteritzen el mes de febrer, ja que primitivament era el darrer mes del calendari llatí.
El refranyer català diu:
L’hivern és un
vell que fa arrugar la pell.
Per Santa Llúcia creix el dia un pas de puça.
Per Nadal, un pas de pardal.
Per Sant Esteve, un pas de llebre.
Per any nou, un pas de bou.
Per Reis, un pas d’anyell.
Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Per la Candelera, una hora entera.
Per Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran.
Per què els dies creixen un pas de puça, un pas de pardal, de llebre, bou, anyell o de dimoni?
Abans de la reforma del calendari feta al sXVI, hi havia un retard de 10 dies. Per culpa d’un error de càlcul, des del sIII, cada 4 segles s’hi afegien 3 dies.
Si, a més, els dies es van allargant un minut per jornada, resulta que al sXVI els dies eren una mica més foscos pel Nadal que actualment.
Comproveu-lo vosaltres mateixos. Sant Nicolau es celebrava el 26 de novembre; Santa Llúcia, el 3 de desembre; el dia de Nadal, el 15 de desembre...
BIBLOGRAFIA
Bibliografia complementària:
-Montse Armengol, "Com celebraven el Nadal els romans?", Revista Sàpiens, nº 125, gener de 2013, pàgs. 36-39.
Darrera actualització: Novembre de 2024.
Per Nadal, un pas de pardal.
Per Sant Esteve, un pas de llebre.
Per any nou, un pas de bou.
Per Reis, un pas d’anyell.
Per Sant Antoni, un pas de dimoni.
Per la Candelera, una hora entera.
Per Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran.
Per què els dies creixen un pas de puça, un pas de pardal, de llebre, bou, anyell o de dimoni?
Abans de la reforma del calendari feta al sXVI, hi havia un retard de 10 dies. Per culpa d’un error de càlcul, des del sIII, cada 4 segles s’hi afegien 3 dies.
Si, a més, els dies es van allargant un minut per jornada, resulta que al sXVI els dies eren una mica més foscos pel Nadal que actualment.
Comproveu-lo vosaltres mateixos. Sant Nicolau es celebrava el 26 de novembre; Santa Llúcia, el 3 de desembre; el dia de Nadal, el 15 de desembre...
La informació recollida dins aquest Blog no hauria
estat possible sense aquests dos llibres:
-Pepe Rodríguez, Mitos y ritos de la Navidad, Ediciones B, Barcelona, 1997.
-Joan Soler i Amigó, Nadal català, Proa-Pirene, Barcelona,
1995.-Pepe Rodríguez, Mitos y ritos de la Navidad, Ediciones B, Barcelona, 1997.
Bibliografia complementària:
-Montse Armengol, "Com celebraven el Nadal els romans?", Revista Sàpiens, nº 125, gener de 2013, pàgs. 36-39.
Bonne Année
Feliç Any Nou
Urte Berri On
Feliz Año Nuevo
Happy New Year
Felice Anno Nuovo
Próspero Ano Novo
Glükiches Neues Jahr
Glükiches Neues Jahr
Enllaços relacionats:
Nadales en llatí
Els clàssics: renovar-se o morir (v. Jesús, Herodes, Saturn-Cronos)
Darrera actualització: Novembre de 2024.
Josep Lluís,
ResponEliminauna feinada... treball completíssim. Enhorabona! bon 2013
Gràcies.
ResponEliminaEs tracta d'un material que vaig redactar l'any 2003, després d'anys de recerca, i que he hagut de revisar mínimament.
Recomano visualitzar-lo amb diversos navegadors (Explorer, Chrome, Mozilla) per comprovar a quin es veu millor.
Magnífic i molt complert. Felicitats per l'article i bon Nadal!
ResponElimina