Joan Laporta no és un filòleg avesat a remenar els diccionaris a fons, ni un assagista rigorós ni un filòsof teoritzador: probablement per això ha confòs madridisme sociològic i madridisme fàctic en els seus discursos.
Esclarim el perquè.
Madridisme sociològic és una definició encertada, però cal aplicar-la més aviat al predomini de seguidors madridistes arreu de l'estat espanyol. El Real Madrid esdevé l'equip prioritari a nivell nacional, al mateix temps que un equip local pot ocupar també un lloc preeminent al cor dels seguidors madridistes de la província o la comunitat. Es així perquè el "Madrid" representa un tipus d'espanyolitat molt determinat: defensa la unitat d'Espanya des d'una dreta tradicionalment franquista o des d'una esquerra ideològicament centralista, una idea de nació enfrontada històricament al catalanisme i a l'anticentralisme del Barça entre la seva massa social.
El madridisme al qual es refereix el president Laporta és, ara amb més precisió, un madridisme fàctic: el madridisme que va del bracet dels poders dominants, aquell madridisme que aplega a la llotja del Bernabéu -o al seu voltant- polítics (Ayuntamiento, Comunidad de Madrid, ministres), empresaris, periodistes, jutges, funcionaris d'Hisenda i de tota mena, militars i agents de l'ordre, artistes i altres persones que tenen capacitat de decisió política, influència social o responsabilitat econòmica i institucional.
Així doncs, el Real Madrid esdevé l'equip que representa sociològicament el concepte predominant d'espanyolitat entre els seguidors i els espectadors del futbol espanyol (madridisme sociològic) i és també un equip esportiu visiblement aclamat i afavorit pels poders polítics, econòmics, institucionals i socials de l'estat espanyol (madridisme fàctic).
Per tant, quan Laporta parla del Real Madrid, hem d'entendre que parla de madridisme sociològic i, sobretot, de madridisme fàctic. Un madridisme que, per tal de defensar la seva rivalitat amb el Barça, fa ostentació contínua del seu reguitzell de Copes d'Europa (6) i Champions (9) i intenta implicar el club barcelonista en acusacions i escàndols que el podrien desprestigiar o desestabilitzar, amb l'ajut de mitjans de comunicació, el poder polític i el judicial: Villarato (favoritisme de la Federació espanyola de futbol, plena de madridistes), cas Negreira (favoritisme i corrupció arbitral, amb un CTA i un comitè sancionador controlat per madridistes), cas Olmo-Consejo Superior de Deportes (un escàndol perquè el beneficiat no és el Real Madrid), palanques sospitoses del Barça per aconseguir ingressos, Javier Tebas i LaLiga contra el Barça (ofegament econòmic amb l'excusa de la regla 1x1 per part d'una patronal presidida per un madridista), Hacienda contra el Barça (presó de Núñez, judici de Messi), dopatge dels equips de Rijkaard i Guardiola (connexió amb el doctor Eufemiano Fuentes, que també va col·laborar amb el Real Madrid), el Barça és un equip feble (cagómetro), el sistema de Cruyff era massa arriscat i calia que rectifiqués quan es va començar a aplicar, "Es polaco el que no bote, eh", "Puta Barça, Puta Barça, eh", crits legitimats envers un club independentista contrari al concepte d'Espanya...
En definitiva, el "Madrid" del carrer (madridisme sociològic) i el "Madrid" del poder (madridisme fàctic) conflueixen en el "madridisme sociològic" enfrontat al Barça de la llibertat que proclama Laporta.
PD: Al loro! Escric això casualment el dia dels Innocents, però no es tracta de cap innocentada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada